“ELS CASANOVAS. NISSAGA DE FOTÒGRAFS”
Aquesta exposició retrospectiva de la nissaga familiar dels fotògrafs Casanovas furga en la història de Palafrugell, en paral·lel amb la història mateixa de la fotografia i en les transformacions de totes dues a mesura que se succeeixen les generacions.
Fa uns 140 anys, Lluís Casanovas Marquès (Palafrugell, 1857-1934) va ser el fundador d’un llinatge de fotògrafs format per ell mateix, el seu fill Ling Casanovas Lallement (Palafrugell 1891-1954), la seva filla Aura Casanovas Lallement (Palafrugell, 1893-1988) –especialista en retoc fotogràfic i acoloriment–, el seu net Lluís Casanovas Sierra (Palafrugell, 1919-2011) i el seu besnet Lluís Casanovas Martínez (Barcelona, 1950).
El besavi Lluís Casanovas era taper i es va instal·lar a Épernay (França), capital de la zona del xampany, amb la intenció d’aprofundir en la indústria tapera. Però un cop allà va quedar fascinat pel nou món de la fotografia i en va aprendre la tècnica amb un retratista a París, on arribaven constants novetats en matèria fotogràfica.
Encara a Épernay, va conèixer la seva dona Athénaïse Lallement Campion, amb qui va retornar a Palafrugell pels volts de 1885. Aquí va començar a fer de fotògraf, tot i que a l’inici sense deixar de banda el treball de taper. Amb la seva càmera i el trípode feia fotografies de persones i de grups en exteriors, fins que va obrir la seva primera galeria fotogràfica al carrer Concòrdia.
Més tard, encara a finals del segle XIX, va obrir una nova galeria al carrer de Begur, cantonada amb el carrer de la Garriga, i ja cap a 1910 al carrer Marçal de la Trinxeria. Finalment, en la dècada de 1950, l’estudi dels Casanovas s’ubicà al carrer Torres Jonama. També van tenir una sucursal oberta els dies de mercat i els diumenges al carrer del Padró de Palamós, en una galeria que va ser destruïda pels bombardejos de la Guerra Civil.
Bàsicament, totes les generacions dels Casanovas han estat retratistes, alhora que han fet breus incursions en el món de l’edició de postals i també reportatges d’esdeveniments i festivitats locals.
L’autoria de la majoria de fotografies porta la signatura L. Casanovas, que correspon als prenoms dels fotògrafs de la nissaga, els Lluïsos i en Ling. I si bé aquest fet dificulta saber amb exactitud quin d’ells és l’autor de cada imatge, en alguns casos es pot arribar a deduir per la data de la fotografia. Tant “L. Casanovas” com “Fotografia Casanovas” eren marques comercials distingides que la família va usar i mantenir durant tots aquests anys, i que nosaltres hem volgut respectar en aquesta mostra.
L’ideal de bellesa femenina a través de la fotografia d’estudi
La fotografia d’estudi ha estat sempre un reflex dels ideals de bellesa de cada època. Els fotògrafs no només retrataven les dones tal com eren, sinó també tal com la societat considerava que havien de ser.
A finals del segle XIX i començaments del XX, la bellesa femenina s’associava a la respectabilitat, l’elegància i la contenció. Les dones apareixien en postures rígides, amb vestits elaborats, cintures marcades per la cotilla i expressions serioses. El retrat buscava transmetre dignitat, estatus social i virtut.
Durant les dècades de 1920 i 1930, la dona moderna va començar a guanyar protagonisme. Els cabells curts, la silueta més recta i una actitud més independent van substituir gradualment els models victorians. La fotografia va accentuar la sofisticació i el glamur inspirats en el cinema.
En els anys quaranta i cinquanta, l’ideal es va orientar cap a una feminitat més sensual i elegant. Les actrius de Hollywood van influir profundament en els retrats d’estudi, que ressaltaven les corbes, els pentinats elaborats i una bellesa considerada harmoniosa i refinada.
Més tard, els cànons es van diversificar. La joventut, la naturalitat i la llibertat d’expressió van començar a competir amb els ideals tradicionals. Les fotografies mostraven dones més espontànies i menys condicionades per les convencions socials.
Així, al llarg de més d’un segle, la fotografia d’estudi ha passat de representar la dona com un model de bellesa idealitzada i sovint passiva, a mostrar-la progressivament com una persona amb identitat pròpia, capaç de definir ella mateixa la seva imatge i la seva bellesa.
El carnaval acolorit: l’art d’il·luminar fotografies
Durant les primeres dècades del segle XX, la major part de les fotografies eren en blanc i negre. Tot i això, el desig d’apropar la imatge a la realitat –i també a una certa idea de bellesa– va portar molts fotògrafs i retocadors a acolorir-les manualment.
Acolorir fotografies exigia habilitats molt similars a les d’un pintor: sensibilitat cromàtica, domini de la llum i una gran precisió manual. Cada retrat acolorit era irrepetible.
En el cas que ens ocupa, Aura Casanovas Lallement va ser una pionera i una autèntica especialista en l’art d’acolorir manualment les fotografies que feia el seu germà Ling Casanovas Lallement, fet que no només aportava realisme i atractiu visual a la imatge, sinó que també incrementava de manera notable el seu valor comercial.
Una fotografia acolorida es convertia en una peça exclusiva. En una època en què la reproducció en color encara no existia o era molt limitada, aquestes fotografies eren considerades objectes de prestigi i sovint ocupaven un lloc destacat a les llars, emmarcades com autèntics retrats pictòrics.
Les fotografies de carnaval eren especialment adequades per a l’acoloriment manual. Les disfresses, els vestits elegants, les màscares i els complements oferien una gran varietat de colors que el blanc i negre no podia reproduir. Mitjançant l’aplicació manual de pigments, anilines i aquarel·les, els retocadors podien ressaltar els vermells intensos, els blaus brillants, els daurats o els detalls ornamentals dels vestits, de manera que la imatge resultés molt més atractiva.
Aquestes imatges solien conservar-se com un record especial d’una celebració excepcional. I l’acoloriment permetia recuperar part de la riquesa visual de la festa i transmetre millor l’ambient d’alegria, fantasia i exhibició que caracteritzava el carnaval.
Quan les fotografies perden el seu nom
A qualsevol mercat de vell, encants o botigues de brocanters o d’antiquaris és fàcil trobar caixes plenes de fotografies antigues. Retrats d’estudi, grups familiars, casaments, excursions, infants que miren a càmera, parelles somrients o persones que celebren un moment especial. Imatges que un dia van ocupar un lloc destacat en una casa i que avui apareixen barrejades entre objectes sense propietari.
Quan una fotografia se separa dels noms, de les dates i dels records familiars, es converteix en un document incomplet. Hi veiem persones, però ignorem qui eren. Podem contemplar les seves expressions, la seva roba o l’ambient de l’època, però en desconeixem les vivències.
Cada fotografia anònima és el rastre d’una història familiar que s’ha anat esvaint. Sovint, després de la mort dels seus propietaris, els àlbums es reparteixen, es perden o acaben en mans de persones que no reconeixen ningú dels retratats. El pas del temps fa la resta. En una o dues generacions, els noms s’obliden i les fotografies deixen de tenir un significat personal per convertir-se en simples objectes antics.
Aquest fenomen ens recorda la importància de documentar els nostres arxius familiars. Escriure noms, dates, llocs i circumstàncies a les fotografies pot semblar una tasca menor, però és una manera de preservar la memòria col·lectiva. Sense aquesta informació, les imatges poden sobreviure durant més de cent anys, mentre que la història que les acompanya desapareix en només unes dècades.
Potser el valor més gran d’aquestes fotografies anònimes és precisament aquest: recordar-nos que la memòria no es conserva sola. Necessita ser explicada, compartida i transmesa. Cada vegada que identifiquem una fotografia antiga, anotem un nom o recuperem una història familiar, evitem que una petita part del nostre passat acabi algun dia en una caixa de mercat de vell, convertida en una imatge sense nom.
Comissariat
Enric Bruguera
Producció
Biennal de Fotografia Xavier Miserachs
Disseny expositiu
Lluís Bruguera
Disseny gràfic
Carles Reig
Reproduccions fotogràfiques
Rebel·lab Photo
Emmarcament
Arte Pisano & Pellet Punto
Assessorament lingüístic i traduccions
Núria Sàbat, Daniel Parsons, Marta Moreno i Aina Pubill
Assessorament documental
Paqui Téllez
Impressions
Gràfiques Agustí
Muntatge
Àrea de Cultura i Fusteria Pujol
Originals i reproduccions
La major part de les imatges que trobareu en l’exposició són reproduccions digitals de les fotografies originals. Hem decidit no exposar les fotografies originals de les quals no som propietaris perquè, en molts casos, tenen més d’un segle d’antiguitat i constitueixen documents fràgils i irreemplaçables.