El delta de l’Ebre s’ofega. Avui dia, el 98 % dels sediments que en garanteixen l’existència queden retinguts als embassaments de Mequinensa i Riba-roja, fet que provoca una fase de retrocés i erosió sense precedents. En els últims 60 anys, més d’un centenar de preses han modificat el flux natural del riu Ebre i dels seus afluents, i això ha posat en perill la supervivència d’aquest ecosistema, que podria desaparèixer en menys de 80 anys. Aquest problema no és exclusiu del delta de l’Ebre i afecta totes les zones humides del planeta, ja que la mala gestió de l’aigua ha degradat o ha fet desaparèixer el 90 % d’aquests ecosistemes.

A més, la pressió de la crisi climàtica accelera aquest procés de desaparició, amb l’augment del nivell del mar, a conseqüència del desglaç de les masses polars, i l’increment en la freqüència i la severitat de fenòmens climàtics adversos.

La crisi que afronta el delta no és només climàtica, hídrica o energètica, sinó també cultural. Respon a una manera arcaica de relacionar-nos amb la natura, basada en una lògica extractivista en què –com advertia l’antropòleg Bruno Latour– «el més important és utilitzar els recursos per a desenvolupar-se». Aquesta mirada obsoleta és el punt de partida del projecte “El paisatge invisible”.

El 2021, Wayra Ficapal va començar a documentar el fràgil ecosistema del delta de l’Ebre. Primer, fotografiant-lo amb una càmera de mig format analògica; una càmera que li permet establir una relació desaccelerada, conscient i atenta amb l’entorn. Després, intervenint les imatges amb l’aigua del mar Mediterrani, el mateix que està envaint i erosionant l’aiguamoll.

Intervenir les fotografies permet a l’artista establir un diàleg col·laboratiu amb el paisatge que ens obre a una narrativa no humana i ens convida a modificar la nostra manera de comprendre i relacionar-nos amb l’entorn. Capa a capa, les fotografies es van deteriorant i el paisatge esdevé invisible. Quin paisatge ens retorna el paisatge?

Històricament, la fotografia de paisatge ha perpetuat una visió idealitzada heretada de la pintura i el cinema, desconnectada dels seus conflictes i absent de crítica. Al llarg dels segles XIX i XX, aquesta representació potser era útil, però ara, en un context de crisi climàtica, aquest llenguatge visual segueix modulant el nostre vincle amb l’entorn d’una manera anacrònica, per la qual cosa cal canviar el relat per enriquir aquesta relació paisatgística.