“SERGIO LARRAIN. EL VAGABUNDO DE VALPARAÍSO”
«Una bona imatge neix d’un estat de gràcia. I la gràcia neix quan has aconseguit alliberar-te de les convencions, les obligacions, la comoditat, la rivalitat… i ets lliure com un nen que descobreix la realitat. Llavors, el joc consisteix a organitzar el rectangle.»
S. L.
Pertanyent a una família de l’alta burgesia xilena, Sergio Larrain (Xile, 1931-2012) es va allunyar aviat de l’ambient mundà que es respirava a casa seva. Malgrat la difícil relació que mantenia amb el seu pare, conegut arquitecte i col·leccionista, l’autor va reconèixer que gràcies a la important biblioteca familiar va poder educar la seva mirada i accedir a la fotografia.
Format als Estats Units, va començar a fotografiar en la dècada dels cinquanta, captivat per la vida urbana, mentre deambulava pels carrers de Santiago, la seva ciutat natal. Va treballar com a freelance per a la revista brasilera O Cruzeiro, viatjà per Amèrica del Sud i, el 1956, dues de les seves fotografies van ser adquirides pel Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA).
El 1958, va rebre una beca del British Council per produir la sèrie fotogràfica de Londres i, aquell mateix any, Henri Cartier-Bresson conegué la seva obra i el convidà a formar part de l’agència Magnum. S’instal·là a París durant dos anys, des d’on va viatjar a diferents països per realitzar reportatges de premsa destinats a diverses publicacions internacionals. El 1961, va tornar a Xile quan el poeta Pablo Neruda el convidà a fotografiar casa seva i, dos anys després, va culminar el treball sobre Valparaíso, un dels més importants de la seva carrera fotogràfica.
Aviat comprengué que el món de la premsa, amb la pressió de la immediatesa, els interessos econòmics, la fama i l’excés que l’envoltaven, no era per a ell i el 1968 va abandonar la fotografia. Finalment, es va retirar a Tulahuén, dedicat a la meditació, el ioga i el dibuix, i compromès amb la idea de salvar el planeta dels estralls causats per l’home.
Aquesta retrospectiva ressegueix la curta però fructífera carrera del fotògraf i en mostra les imatges més essencials, caracteritzades per un lirisme íntim i misteriós, enquadraments agosarats que fugen de l’academicisme i trenquen els criteris de l’època, la llibertat creativa i l’actitud d’un artista que cerca transmetre el que veu i experimenta a través de la seva sensibilitat.
La mostra està produïda per Magnum Photos, comissariada per Agnès Sire i organitzada per la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs en col·laboració amb la Fundació Foto Colectania.
CHILOÉ
1957-1963
«En acabar el servei militar, em vaig dirigir cap a Chiloé i el meu amor per la fotografia –aquesta professió que havia de donar-me una gran llibertat– va créixer fins a convertir-se en una vocació.»
S. L.
NENS DEL CARRER
1955-1963
«Pels carrers de Santiago, infants que han abandonat les seves llars a causa de la pobresa i, encara pitjor, de la manca d’amor, dormen a l’abric dels porxos o sota els ponts; sobreviuen pidolant i, amb el temps, acaben delinquint. La gent els alimenta fins als catorze anys.»
S. L.
BUENOS AIRES
1957-1958
«Vagarejo per Buenos Aires; no sé mai què faré l’endemà, estic sol i sense un ral, cada dia conec gent i corro d’un lloc a l’altre. Pel que sembla, l’única cosa que faig de manera constant és un reportatge sobre la ciutat. Deambulo pels carrerons i els suburbis, és un veritable plaer…»
S. L.
BOLÍVIA
1958
«Ara soc a Bolívia. Avui he baixat de l’altiplà gèlid i començo a notar la calor tropical; demà fotografiaré un dels motius pels quals faig aquest viatge: el mercat de Tarabuco, a prop de Sucre. Allà hi ha pobles indígenes extraordinaris, i crec que això podria donar lloc a alguna cosa realment potent.»
S. L.
LONDRES
1958-1959
ALGÈRIA
1959
PERÚ
1960
«Quatre-cents anys després de l’arribada dels espanyols al Perú, el govern implacable dels quals va desposseir i massacrar els inques, l’imperi inca encara perdura. Com un cos sense cap, l’antiga cultura inca continua existint malgrat els canvis que se li han imposat: la seva harmonia i els seus costums persisteixen, amagats rere els artificis del segle xx.
Aquestes fotografies es van fer amb finalitats purament fotogràfiques, no pas per il·lustrar una història o un reportatge.»
S. L.
ITÀLIA
1959
VALPARAÍSO
1954-1963
«Fou a Valparaíso on vaig començar a fer fotografies, mentre deambulava pels turons, cap al 1951. La imatge d’unes nenes baixant una escala va ser la primera fotografia màgica que se m’aparegué… Només a Valparaíso passen coses així.»
S. L.
«Els bordells, de prostitució pobre i innocent, intenten pujar de categoria imitant els rics i col·loquen grans miralls amb marcs daurats a les parets. A Los Siete Espejos, estaven penjats amb cordes, lleugerament inclinats, i es reflectien els uns en els altres, així com tota la sala, a la manera d’un calidoscopi. Fantàstic.»
S. L.
«Era un lloc increïble: una gran sala de ball amb cadires arrenglerades al llarg de les parets on els clients podien seure, noies… i sempre un o dos homosexuals, vestits de dona i comportant-se com a tals, però pobres i sovint amb roba de segona mà, que malgrat tota aquella pobresa intentaven ser glamurosos; això era el més commovedor de tot.»
S. L.
SANTIAGO
1963
La meva
ombra
entra
i surt
entre l’ombra
dels edificis
i la dels arbres,
a la vorera.
A baix hi ha
les sabates,
a dalt
hi ha els cabells;
entre els dos
això que anomeno
“jo”
S. L.
Comissariat
Agnès Sire
Producció
Magnum Photos
Disseny expositiu
Biennal de Fotografia Xavier Miserachs
Disseny gràfic
Carles Reig
Assessorament lingüístic i traduccions
Núria Sàbat, Daniel Parsons i Aina Pubill
Impressions
Gràfiques Agustí
Muntatge
Museu del Suro de Catalunya
Transport
Santi Léonard